Entre llegendes i noves estrelles
De la Duquessa a Àsia.
El viatge del billar femení
Si avui un jugador jove obre YouTube i veu Chezka Centeno liquidant rivals en unes semifinals WPA o Wei Tzu-Chien fent series de 10Ball com si fossin rutines d’entrenament, probablement desconegui que el camí fins a aquí el va pavimentar una dona anglesa als anys vuitanta: Allison Fisher.
El billar femení ha passat en quaranta anys de ser un circuit gairebé domèstic a un fenomen global en què cada torneig és un campionat sense guió escrit.
Per entendre el present cal recordar les llegendes, valorar les jugadores que van fer créixer l’esport i observar les noves protagonistes que avui pugen amb força.
Alisson Fisher.
La Duquessa que ho va canviar tot
Allison Fisher va començar sent un prodigi adolescent del snooker a Anglaterra. Amb només 17 anys ja era campiona mundial. Als anys vuitanta i començament dels noranta ningú s’acostava als seus 11 mundials. Però la seva mirada era més ambiciosa: el 1995 va creuar l’Atlàntic i es va llençar de cap al pool americà, on la glòria i els diners estaven concentrats.
Allò que va passar després és història repetida mil vegades: títols en cascada, més de vuitanta tornejos internacionals, quatre mundials de 9Ball i un sobrenom que l’acompanyarà per sempre: “The Duchess of Doom”.
Control de la blanca, temple inqüestionable i la capacitat d’executar en finals allò que havia repetit a la sala d’entrenament. El seu llegat no és només un palmarès, és haver convertit el billar femení en un esport professional respectat.
La generació que va consolidar l’elit
Al darrere d’Allison van aparèixer jugadores que es van encarregar de tancar la bretxa entre pioneres i modernitat. L’anglesa Kelly Fisher va abraçar el mateix viatge: del snooker als Estats Units, col·leccionant mundials en 8‑Ball, 9‑Ball i 10‑Ball, amb una consistència que encara avui la manté en quadres finals. A l’Europa central, Jasmin Ouschan va elevar l’exigència tècnica fins a nivells obsessius. Va guanyar europeus, mundials i, sobretot, va ensenyar a tothom que les dones podien competir amb els homes i vèncer-los.
El color el posaven personatges com Ga Young Kim, batejada a Corea com la Little Devil Girl, campiona mundial i showwoman als 2000, o Jeanette Lee, la Black Widow nord-americana, carismàtica i mediàtica, capaç d’omplir portades mentre posava rivals contra les cordes. Diferents entre elles, però juntes van consolidar la professionalització i l’interès mediàtic pel billar femení.
L’huracà asiàtic
A partir del 2010, el centre de gravetat es va moure cap a l’est. La Xina va desplegar el seu programa d’acadèmies i d’allà en van sortir estrelles quasi “fabricades en laboratori”. Siming Chen és avui, per a molts, la referència tècnica absoluta: control quirúrgic, percentatges d’entrada descomunals i títols mundials com a prova. Al seu costat, Han Yu, campiona mundial i número u, un model de serenitat que sembla blindada contra la pressió. I en la mateixa onada, Fu Xiaofang, també campiona mundial, que va obrir camí al despertar xinès.
Taiwan no es va quedar enrere. Chou Chieh-Yu va aixecar mundials el 2019 i el 2022, demostrant que podia derrotar les xineses en les seves millors nits. La més jove Wei Tzu‑Chien juga amb desimboltura: més ofensiva, més atrevida, preparada per seure al tron.
I més al sud, les Filipines van recordar al món que el pool forma part del seu ADN amb Rubilen Amit, doble campiona mundial, i la seva hereva natural Chezka Centeno, que combina l’alegria filipina amb un nivell tècnic ja d’elit.
Europa i la nova fornada
Europa també empeny. La russa Kristina Tkach, amb només 25 anys, ja acumula títols europeus i apareix a les fases decisives dels internacionals. Alemanya suma presència amb Pia Filler, que comença a créixer fora de l’ombra mediàtica del seu marit Joshua i mostra un joc cada vegada més consistent.
A Corea, després del lluïment de Ga Young Kim, arriba una nova joia: Seo Seoa, poc més que una vintenera, que ha passat dels campionats juvenils a plantar cara a les millors del món. Encara sense mundials absoluts, però amb la serietat i les eines tècniques que fan olor de futura campiona.
Les glòries del passat,
un present vibrant i futur obert
El més fascinant és com conviuen èpoques. Allison Fisher, amb més de 50 anys, encara compiteix i guanya rondes. Kelly Fisher continua sent una amenaça en qualsevol quadre. Jasmin Ouschan afronta cada torneig com si fos l’últim repte. I al mateix temps, jugadores que amb prou feines superen la vintena ja són top mundial i derroten veteranes en partits televisats.
El billar femení del 2025 no té hegemonies. Cada campionat és un tauler obert on pots veure Chen arrasant, Centeno deslumbrant, Chou imposant-se en silenci o una desconeguda coreana colant-se a semifinals. Per als jugadors joves, la lliçó és doble:
- mirar enrere per entendre com es va entrenar i com es va construir la mentalitat guanyadora en els 80 i 90;
- i mirar al present, per veure un joc més dinàmic, més global i més atrevit.
Epíleg: un circuit en plena ebullició
El futur del billar femení pertany a aquesta barreja: l’elegància de les pioneres, la consistència de les intermitges i l’atreviment de les emergents. La Duquessa del Doom continuarà sent eterna als llibres, però a les taules del present hi mana una norma nova: ja no hi ha favorites absolutes.
I, paradoxalment, aquesta era global i plena d’incertesa és el millor homenatge al llegat de Fisher i companyia: ningú no domina per sempre, perquè avui totes poden guanyar si arriben amb temple i la blanca sota control.